Entrevista a Cristina Xalma, autora de "Cuba, ¿hacia dónde?"

Transcrivim a continuació l'entrevista que el diari Avui va fer a l'economista i autora Cristina Xalma, autora de Cuba, ¿Hacia dónde?

Entrevista a Cristina Xalma, economista.

"Cuba és com una olla a pressió:
a dins, l'aigua bull"

L'economista catalana dóna algunes pistes sobre què hi pot passar a 'Cuba: ¿Hacia dónde?' (Icària Editorial), una anàlisi de les transformacions econòmiques i polítiques, la conjuntura interna i internacional i el probable canvi de color a la nova administració nord-americana, a partir del 2009

Tot i que Fidel Castro fa un any que està a la rereguarda, Cuba té pressa per trobar una via de futur malgrat la seva complexa i contradictòria realitat. L'economista catalana Cristina Xalma dóna algunes pistes sobre què hi pot passar a Cuba: ¿Hacia dónde? (Icària Editorial), una anàlisi de les transformacions econòmiques i polítiques, la conjuntura interna i internacional i el probable canvi de color a la nova administració nord-americana, a partir del 2009.

Cap on va Cuba?

A curt i mitjà termini, cap a la continuïtat absoluta. Es mantindrà l'estructura política actual liderada per l'actual govern, encara que potser no hi hagi els noms més visibles actualment. Econòmicament, és probable que hi hagi alguna reforma, que segurament no serà gaire profunda, però que intentarà ajustar el model actual per reconduir els problemes més immediats de la població.

Raúl Castro admetia en el discurs de la festa nacional [ahir] que calen canvis econòmics.

Tot i que fa un any s'havia dit que Cuba havia superat el període especial, en el seu discurs, Raúl Castro admetia que no. La terminologia cubana és sempre molt important i il·lustrativa: el missatge està al darrere. Quan es desintegra l'URSS i comença la crisi econòmica, Cuba perd el 85% dels mitjans comercials i financers. De l'impacte d'aquesta crisi en diuen període especial. És una manera de dir que estan pràcticament en una economia de guerra. Amb les reformes del 1993 l'economia va començar a recuperar-se i el 2006, segons les xifres oficials, es va aconseguir recuperar el nivell de producció de 1989. Se supera així, en teoria, el període especial, que ha comportat moltes contradiccions. Raúl Castro està molt pendent dels problemes quotidians i parla d'una reforma que permeti superar a poc a poc el procés que ha viscut l'illa.

¿Però la reforma no ha de ser macroeconòmica?

Sí. Però no n'hi ha pistes concretes. Raúl diu que serà un "ajustament estructural", però també que no hi haurà solucions espectaculars. Que no s'esperi un cop de timó. Acabo de tornar de Cuba i es comencen a notar petits canvis. S'han arreglat molts carrers i hi ha botigues noves amb productes de l'illa, mentre que abans n'hi havia molts d'importats.

De les tres possibles vies de futur -continuïtat absoluta, adopció d'un model econòmic d'inspiració xinesa o una revolta general amb els cubans al carrer-, quina és la seva aposta?

Apostaria per una continuïtat, però no absoluta. Dubto que hi hagi una importació del model xinès, perquè Fidel Castro n'és el principal detractor.

En el vessant polític, Raúl Castro torna a bastir un pont de diàleg amb els Estats Units. ¿És viable entendre's amb un futur govern demòcrata?

Hi ha molts factors que apunten que els Estats Units han de flexibilitzar la seva política cap a Cuba i replantejar-se si té sentit ara com ara el bloqueig. A més, hi ha elements que indiquen que la pròxima administració serà demòcrata. I tot fa intuir que guanyaran amb prou marge per no necessitar que els vots de l'exili cubà siguin decisius.

Els cubans de Miami perden poder.

Sí. L'exili ha perdut poder i influència. No només perquè en termes qualitatitus els seus vots seran menys decisius, sinó perquè hi ha un canvi generacional. De fet, tota la població que va arribar a Florida abans dels anys 80 sí que vota i pot decidir el seu vot en funció de com sigui d'agressiva la política nord-americana cap a Cuba. En canvi, les noves generacions majoritàriament no voten i els que ho fan voten perquè les relacions amb l'illa siguin més normals i es pugui visitar-la, enviar-hi remeses... Hi ha un altre element que fa perdre poder a l'exili: cada cop es veu més lluny la possible recuperació de les propietats cubanes quan, teòricament, acabi la Revolució. Tot això sense oblidar que hi ha nous lobbies als EUA, com ara l'agrícola i el petrolier, que demanen que s'acabi el bloqueig. A més, la comunitat internacional també el condemna.

¿Però el relleu generacional també ha de tenir lloc a Cuba, oi?

El relleu ja hi és. Només el 10% dels cubans que ara viuen a l'illa van ser protagonistes dels inicis de la Revolució Cubana. El relleu també s'ha fet al govern, tot i que potser per a nosaltres no és gaire visible, perquè només en coneixem les figures més rellevants. Però tota l'Assemblea Nacional i el Partit Comunista fa anys que es renoven. Hi ha dirigents com Carlos Lage, que té 55 anys.

¿Cuba és com un joc de miralls en què el poder no és visible?

Cuba és com una olla a pressió: des de fora sembla que no es mogui res, però a dins hi estan passant moltes coses. L'aigua hi bull, però no es veu. No només per l'estratègia governamental.

¿El llegat dinàstic de Fidel a Raúl Castro no els juga en contra?

És veritat que hi hauria una opinió més favorable de la comunitat internacional si no portessin el mateix cognom. Però constitucionalment, si el president no pot exercir el seu càrrec, l'ha d'assumir el vicepresident, que és el seu germà Raúl. Podem estar d'acord o no amb el model electoral cubà, però existeix.