Experiències d'una catalana al Kurdistan

Una de les membres més actives del Fòrum Social Català, la Laia Altarriba, ens informa que ha obert un blog relatant les seves experiències i les d'en per terres Kurdes. No podem fer més que felicitar-la i enllaçar-la, i ens permetem reproduïr un dels seus post.

Un milió de kurds critica des de Diyarbakir el govern turc per no voler construir la pau

Mai havia vist un embús com a aquest a Diyarbakir. No és que a la ciutat no hi hagi cotxes, però la veritat és que normalment els he vist circular sense massa problemes i no havia vist encara cap embús. Així que haver de fer cua com avui pels carrers de la ciutat em sembla un fet insòlit. La majoria de vehicles van atapeïts fins dalt de tot de gent. Alguns són camions amb la part del darrere destapada i plens de persones que s'hi mantenen de peu gràcies a la pressió entre uns i altres. També hi ha molts cotxes que porten tants passatgers que als Països Catalans qui els conduís perdria de ben segur els 12 punts del carnet de cop. Moltes altres persones es desplacen cap al punt de celebració a peu. Famílies numeroses senceres, grups de joves, dones amb criatures, homes amb els pantalons tradicionals, d'altres a la manera occidental...

És Newroz, el dia nacional més important pel poble kurd, i són pocs a Diyarbakir que s'ho volen deixar perdre. Els que tampoc s'ho perdran són els centenars de policies i soldats desplegats per la ciutat i per l'àrea on se celebren els concerts i els mítings. Perquè ningú se n'oblidi, durant tot el dia helicopters militars i avions a reacció voleiaran incansablement la ciutat.

A mesura que avancem, cada cop el camí és més ple de gent i cotxes. Al principi veiem poques banderes amb els tres colors identificatius del poble kurd: el verd, el groc i el vermell. Però a mesura que avancem cada cop la gent les exhibeix més obertament. Tot i això, un cop trobem aparcament i baixem del cotxe, la corrua formada per diverses desenes de policies que flanquegen el camí fa que la majoria torni a amagar els mocadors. Un cop deixem enrere els uniformats tornen a aparèixer per tot arreu els tres colors.

La gent està eufòrica. Estem a les afores de la ciutat. Ja hem deixat enrere els últims edificis de la ciutat (un tall brusc de la ciutat, com ja he vist en altres països però que és força sorprenent en el nostre: de sobte passes dels carrers asfaltats i alts edificis a camps sense cap rastre d'urbanització) i atrevessem diversos camps en direcció cap un descampat que queda a diversos centenars de metres al fons. Ens arriba la música que fa estona que ja sona sobre l'escenari i ja veiem onejar les banderes amb els colors prohibits. De lluny es veu una gran massa de gent, difícil de comptabilitzar. El nombre anirà creixent i disminuint durant tot el dia, ja que milers de persones aniran arribant i marxant de la celebració. Per això és tant difícil de comptabilitzar quanta gent hi ha. Tothom em diu durant el dia i també els dies següents que s'hi han reunit al voltant d'un milió de kurds vinguts tant de Diyarbakir i de les localitats properes com d'altres ciutats kurdes, i també de les metròpolis turques i fins i tot d'Europa. Com podria contradir-los? El que em veig amb cor d'assegurar és que hi van passar centenars de milers de persones.

SEGUEIX AQUÍ