Navidades Rojas

Paula Corroto firma un reportaje en Público sobre el auge de novedades editoriales de izquierdas. Paula tuvo a bien conversar un rato con nuestra editoria, Anna Monjo. Reproducimos aquí la entrevista.

"Ahora mismo tengo encima del mostrador los tres tomos en tapa dura de El Capital, que me acaban de pedir por teléfono. Ha sido un hombre de entre 35 y 45 años y, al parecer no lo quería ni para una tesis ni para investigar".

¡Bingo! Lola Larumbe, de la librería Rafael Alberti, de Madrid, confirma lo que ya podemos denominar ¿una tendencia?: Karl Marx es una de las figuras literarias de estas navidades. Otra llamada, a la librería Antonio Machado, también en Madrid, reafirma la idea: "Es verdad que hemos notado un aumento de las ventas de El manifiesto comunista. Antes lo podíamos tener meses en las baldas y ahora hemos vendido 3 ó 4 en un mes, lo que es bastante", señala el librero Aldo García.
La tercera llamada va dirigida a las editoriales. De nuevo, dan en el blanco. En España, El Capital está editado por el Fondo de Cultura Económica (FCE) y Akal, y precisamente, desde esta última, señalan que para estas fechas han vuelto a reimprimir la obra. Por otra parte, en Alianza, donde se puede encontrar una edición renovada de El manifiesto comunista (2002), la editora Valeria Ciompi precisa que es uno de los libros "que mejor vende, ya que se han hecho ocho ediciones y hemos vendido 20.000 ejemplares desde 2002".

En Akal han reimpreso El Capital y El manifiesto ha llegado a la 8ª edición desde 2002.

Marx pop, Marx attacks

En tiempos de crisis económica, de discursos que apuntan hacia un fin del capitalismo o una refundación, cuando no dejan de saltar escándalos como el de Madoff, ¿se ha convertido Marx en un icono pop? Una pregunta que no deja de ser interesante ya que, no sólo vuelven a interesar sus textos en Alemania El Capital vendió 417 ejemplares sólo en octubre y agotó la tirada, lo que no sucedía en años sino que el rostro del barbudo se ha convertido en los últimos meses en la imagen de los carteles de festivales como el Barnasants cuyo lema es "No estaba muerto... estaba de parranda" o de la última obra de teatro de Àlex Rigola, Rock and roll, que se representó en septiembre en el Lliure de Barcelona.

Vale. Ahora la pregunta es ¿por qué? ¿Qué es lo que ha ocurrido para que se de este fenómeno? ¿Tiene algo que ver la crisis? Para Anna Monjo, de Icaria, una editorial que tiene en catálogo a críticos actuales con el neoliberalismo como Susan George (El informe Lugano; El pensamiento secuestrado), el interés por las tesis de Marx y sus acólitos [...] radica en una búsqueda de respuestas.

"De alguna manera se está produciendo lo mismo que sucedió tras las manifestaciones en Seattle en 1998, que todo el mundo empezó a comprar libros que explicaran que era eso de la antiglobalización. Ahora quieren saber por qué se ha producido la crisis y mucha gente se ha dado cuenta de que por un fracaso del capitalismo", apunta Monjo.

Así, si el final del milenio coincidió con el boom del No Logo, de Naomi Klein, ahora han saltado a la palestra de superventas siempre teniendo en cuenta que el ensayo juega en una división muy distinta a la de la novela, ya no sólo el propio Karl Marx y otros clásicos del marxismo, sino otros autores que han puesto en entredicho el capitalismo salvaje.

"Desde luego, no hemos alcanzado el éxito de Naomi Klein, que ya ha vendido más de 60.000 ejemplares de No Logo, pero este año hemos tenido grandes sorpresas en libros como El cisne negro, de Nassim Taleb, una tesis sobre el azar de los mercados, que ha alcanzado los 10.000 ejemplares, o Loretta Napoleoni, cuya Economía canalla ha llegado a la tercera edición", afirma la directora editorial de Paidós, Claudia Casanova.

Un poco de pesimismo

En esta misma línea se mueven los libros editados por Melusina, del colectivo francés Tiqqun (Teoría del bloom e Introducción a la guerra civil), que atacan, no con términos económicos, sino filosóficos, el inmovilismo al que ha sometido el capital. Para el editor José Pons Bertrán es evidente que el hecho de que estos libros generen interés, es porque "después de algunos años vuelve a haber una revitalización por el pensamiento crítico con los mercados que se había perdido tras la Transición".

A pesar de que los datos demuestran que estas navidades pueden acabar con el baño de champán que se han dado los autores neocons en los últimos años, otros editores reconocen que "no estamos en los años sesenta ni setenta cuando había más interés por la política", apostilla la directora editorial de Taurus, María Cifuentes.

Ella se atiene a las cifras: "Mientras que Jean Ziegler vende 60.000 ejemplares en Alemania, aquí no llega ni a 2.000". Miguel Riera, de la editorial El Viejo Topo, tampoco se muestra muy optimista: "Nuestros lectores son pocos y ya están convencidos del discurso izquierdista y anticapitalista". Sin embargo, mientras Riera formula esta teoría, Viviana, de la librería madrileña Traficantes de Sueños, repone sus libros anticapitalistas. Algo sí está cambiando.

Aluvión editorial por el cincuentenario de la Revolución Cubana

El próximo 1 de enero se cumplirán 50 años de la entrada de Fidel Castro y sus ‘barbudos’ en La Habana. Aquel fue el inició de lo que se llamó la Revolución Cubana, el trampolín para la instauración de un régimen comunista que ha llegado hasta hoy. Las editoriales, amigas fieles de las efemérides, han preparado, por este motivo, una inmensa artillería de libros que recuerdan aquel acontecimiento. Los libreros también lo saben: “De aquí a enero esperamos bastantes títulos”, señala Viviana, de Traficantes de Sueños, en Madrid.

De momento, una de las que más prisa se ha dado ha sido Icaria, que ha preparado un ‘pack’ de libros como ‘Che, sueño rebelde’, una colección de 400 imágenes sobre el Che Guevara; ‘Cuba: ¿hacia dónde?’, reflexión de Cristina Xalma sobre el futuro cubano y que ya ha alcanzado la segunda edición; y ‘Los milagros de Cuba’, un retrato del lado más artístico de la isla hecho por Ramón Chao. Otra editorial con varios libros sobre la Revolución y sus protagonistas es La Catarata, con los ‘Escritos revolucionarios’, del Che, y ‘Cuba, la hora de los mameyes’, de José Manuel Martín Medem.

El Temps entrevista a Cristina Xalma

Ens plau adjuntar l'entrevista que va mantenir Xevi Camprubí amb Cristina Xalma, autora de Cuba, ¿Hacia dónde? , que Icaria ha publicat recentment. L'entrevista apareix publicada al número 44 de la revista El Temps.

“A Cuba continuaran manant els vells que van fer la revolució”

—Al vostre llibre us mostreu crítica amb relació a alguns dels dubtes que planteja el castrisme, però esperançada que Cuba pugui esdevenir un model de societat alternativa. Què implica, a parer vostre, el resultat de la sessió de l’Assemblea Nacional del diumenge 24 de febrer passat, en què es va renovar la vella guàrdia castrista a la cúpula dirigent del país?

—En primer lloc, cal tenir present que, pel que fa al resultat, la sessió va ser rellevant, però no serà determinant per al procés que seguirà Cuba a partir d’ara, sobretot perquè l’estratègia a termini curt i mitjà ja havia estat determinada. En aquella sessió, la generació històrica es va refermar en els òrgans de poder i els joves en els òrgans executius. Això vol dir que continuaran manant els vells que van fer la revolució i, d’aquesta forma, també es referma l’estratègia continuista, basada en canvis econòmics integrals, és a dir, a base de paquets de mesures, aplicats molt a poc a poc i sempre dins el marc socialista.

—Aleshores, l’elecció de Raúl Castro com a president, i sobretot el discurs que va pronunciar, significa que Cuba no farà, si més no a curt termini, la transició de què s’ha parlat tant darrerament?

—Una transició tal com s’entén des de fora, és a dir, el pas d’un sistema socialista
a un altre de capitalista, no hi serà. El discurs de Raúl Castro va refermar clarament una continuïtat del sistema. A Cuba hi podrà haver petits ajustos econòmics, però s’hi mantindrà el mateix sistema polític.

—Raúl Castro s’ha mostrat com una persona pragmàtica, menys ideològica que no el seu germà gran, Fidel. Quines seran les conseqüències més visibles del relleu a la presidència?

—Raúl Castro és un home més proper als problemes quotidians de la gent. Al llarg dels anys hi ha hagut una divisió de papers entre Fidel i Raúl, cosa que no priva que hi hagi ple consens entre tots dos. Ara bé, Fidel s’ocupava més de qüestions de geopolítica i, en canvi, Raúl, de la situació interna. En aquest sentit, Raúl ha aconseguit que la població el vegi com un referent a l’hora de solucionar els seus problemes. Al missatge de retirada, Fidel Castro va voler deixar clar que la fi de la seva etapa ha arribat i que a partir d’ara la responsabilitat directa del govern de Cuba la tindrà el seu germà Raúl.

—Però creieu que Fidel es retirarà del tot, o en certa manera continuarà remenant les cireres des de la rereguarda?

—Fidel Castro tindrà sempre una gran autoritat moral i el dret de vetar coses, sobretot mentre continuï essent el secretari general del Partit Comunista cubà.

—Donar un paper més rellevant a la cúpula a gent jove, com ara el vicepresident Carlos Lage, hauria estat millor per a Cuba, segons el vostre parer?

—És innegable que Carlos Lage representa per a molts una posició que sap conciliar l’obertura amb el respecte als principis bàsics de la revolució. Lage pertany a la generació que coneix les coses bones de la revolució i que alhora coneix allò que és vulnerable i que s’hauria de canviar.

—És viable una Cuba inspirada en el model xinès, que tant sembla agradar a Raúl Castro?

—Més enllà de les diferències òbvies que hi ha entre tots dos països, el principal problema que frena l’aplicació del model xinès té a veure amb la formació ideològica de la població: els cubans veuen molt clar que les conquestes socials s’han de preservar. A la Xina aquestes conquestes s’han desmantellat, cosa que a Cuba no es pot fer. Ara bé, allò que és favorable a Cuba és que pot consolidar les relacions econòmiques amb la Xina sense necessitat de canviar el sistema polític.

—Un dels principals arguments en què se sustenta el castrisme és afirmar que Cuba és el país més avançat de Llatinoamèrica pel que fa a la sanitat i a l’educació. Vós que heu viscut força temps a Cuba, heu pogut constatar si això és veritat o només un mite propagandista?

—És real. Més enllà dels problemes que hi ha hagut a Cuba aquests darrers anys, sobretot pel que fa al deteriorament d’alguns serveis, és innegable que l’accés universal a l’educació i a la salut que hi ha a Cuba és real i marca la diferència respecte a molts països de l’entorn.

—Tanmateix, aquests problemes de què parleu són derivats de la situació interior, és a dir, de l’economia més o menys planificada, o els mals de Cuba vénen del blocatge econòmic a què els Estats Units han sotmès l’illa?

—Són una combinació de totes dues coses. La manera com Cuba ha hagut d’establir relacions amb l’exterior, molt condicionades pel blocatge, ha estat la causa d’aquests problemes, però també ho ha estat la ineficiència que arrossega l’economia cubana des de fa anys. De fet, aquests darrers dos anys el govern cubà i tot ha estat molt crític sobre això. El novembre del 2005, uns mesos abans de caure malalt, Fidel Castro feia unes crítiques al sistema socialista que fins llavors mai no havia fet.

—La majoria de països en via de desenvolupament utilitzen els emigrants com a font d’ingrés de divises. En canvi, Cuba sempre ha mostrat recel a permetre la diàspora. Per què?

—A Cuba l’emigració és també una font important d’ingressos; cada any rep mil milions de dòlars procedents d’Europa, principalment d’Espanya, però també dels Estats Units.

—Però durant l’anomenada crisi dels balseros, a mitjan anys 90, el govern cubà no semblava veure amb gaire bons ulls el moviment de gent que volia fugir del país cap als Estats Units...

—La crisi dels balseros la va guanyar Cuba. Aquell esdeveniment va passar en un context molt determinat, que es va escaure amb el pitjor moment de la crisi econòmica que Cuba sofria després de l’esfondrament de la Unió Soviètica. Però aquella crisi va servir al govern cubà per a dur a terme una negociació amb els Estats Units que va permetre de regularitzar la sortida d’emigrants cubans. Amb aquella negociació es va passar d’una situació en què els Estats Units no concedien cap visat a l’establiment d’una quota gràcies a la qual 20.000 cubans poden entrar legalment als Estats Units cada any. El problema que hi ha hagut és que el govern dels Estats Units ha tingut molt interès a promoure la immigració irregular per poder utilitzar-la políticament amb l’objectiu de desprestigiar el govern de Cuba.

—Heu parlat de la crisi que visqué Cuba un cop va desaparèixer el gran aliat que era la Unió Soviètica. Ara que el president rus, Vladímir Putin, sembla voler tornar als anys de la guerra freda, podríem veure un nou apropament entre Cuba i Rússia?

—Entre Cuba i Rússia, hi torna a haver un cert apropament econòmic. El govern cubà, de fet, busca aquest apropament amb tots els països que no el condicionin políticament, com ara Rússia, la Xina o Veneçuela. Rússia és una opció, tot i que de moment a Cuba no li fa cap falta. Per tant, en cap cas no veurem un retorn a la relació que hi havia hagut entre Cuba i la Unió Soviètica.

—Quan dieu que a Cuba no li fan cap falta les relacions econòmiques amb Rússia us deveu referir al fet que ja té les de Veneçuela...

—Exacte. Cuba té Veneçuela, la Xina i, fins i tot, el Canadà. Però, per molt que pesi a alguns, també té Espanya, que és el tercer país en volum d’intercanvi amb l’illa. Espanya, en temps del govern de José María Aznar, havia estat el principal soci comercial de Cuba, però, actualment, per causes relacionades amb la conjuntura mundial, és el tercer.

—Quina importància tindrà la figura del president Hugo Chávez en el futur de Cuba, ara que el seu gran amic Fidel Castro ja no és president?

—Veneçuela, almenys durant els cinc anys vinents, en què Chávez encara estarà al poder, continuarà tenint un paper molt rellevant en la situació de Cuba. No solament pel que fa a l’aliança política i ideològica, sinó també quant al suport econòmic. Veneçuela no és únicament el subministrador de petroli de Cuba, sinó que també li ofereix col·laboracions diverses, com ara inversions en la indústria o en el sector financer.

Cuba: Crónica de un mensaje anunciado

Cristina Xalma nos hace llegar esta breve reflexión sobre cómo afecta a la política cubana el mensaje de retirada de la vida pública de Fidel Castro. Cristina Xalma, doctora en Economía Internacional y Desarrollo Económico, especializada en economía cubana es autora del libro Cuba: ¿Hacia dónde? Transformación política, económica y social en los noventa. Escenarios de futuro.




Cristina Xalma. El periódico Granma (órgano de comunicación del Partido Comunista de Cuba –PCC-) amanecía esta mañana con un mensaje del que hasta hoy ha sido Comandante en Jefe de la Revolución cubana, Fidel Castro Ruz. En este mensaje, Fidel Castro anunciaba, tras 19 meses de convalecencia, que ni aspira ni aceptará los cargos de Presidente del Consejo de Estado y del Consejo de Ministros. Dichos cargos se someterán a votación en la Asamblea Nacional cubana a partir del próximo domingo 24 de febrero, en una asamblea que decidirá la composición de las dos instituciones de gobierno más importantes de Cuba.

El mensaje de Fidel Castro enlaza, tal y como él mismo reconoce en su texto, con los mensajes que ya ha enviado en los últimos meses a través de sus conocidas reflexiones, así como con los incluidos en la carta leída a finales de diciembre, durante la jornada de apertura de las últimas sesiones sostenidas por el parlamento cubano antes de su renovación.

En todos estos mensajes hay claves coincidentes: un claro rechazo a la injerencia externa y al diseño de transiciones para Cuba; una reafirmación de un escenario de sucesión (o continuidad) del proceso cubano en el marco que recoge la Constitución aprobada en 1976; un mensaje de unidad y de control interno de la situación, con aceptación y asimilación normal del nuevo escenario por parte de la población; un reconocimiento a las responsabilidades políticas de Raúl Castro como Vicepresidente por méritos históricos (no como hermano); y un importante respeto a las instituciones y a sus decisiones, especialmente a las que se vayan a tomar en el nuevo parlamento a partir del próximo día 24.

En este sentido, la próxima composición del Consejo de Estado y de Ministros va a ser relevante pero no determinante, pues la estrategia general ya está fijada y es de consenso. De hecho, y más allá de los protagonistas, existen dos escenarios de Presidencia: uno en el que una misma persona concentre las Presidencias del Consejo de Estado y de Ministros; otro (para el cual es imprescindible la convocatoria de una reforma que fije constitucionalmente la separación de poderes) en el que cada una de esos cargos sea asumido por una persona distinta. En cualquier caso, los pasos de corto/medio plazo ya han sido anunciados y pasarán por un ajuste económico que afectará inicialmente al sector agrícola, y cuyo objetivo fundamental será superar las principales contradicciones que hoy enfrenta la economía cubana.

Entrevista a Cristina Xalma, autora de "Cuba, ¿hacia dónde?"

Transcrivim a continuació l'entrevista que el diari Avui va fer a l'economista i autora Cristina Xalma, autora de Cuba, ¿Hacia dónde?

Entrevista a Cristina Xalma, economista.

"Cuba és com una olla a pressió:
a dins, l'aigua bull"

L'economista catalana dóna algunes pistes sobre què hi pot passar a 'Cuba: ¿Hacia dónde?' (Icària Editorial), una anàlisi de les transformacions econòmiques i polítiques, la conjuntura interna i internacional i el probable canvi de color a la nova administració nord-americana, a partir del 2009

Tot i que Fidel Castro fa un any que està a la rereguarda, Cuba té pressa per trobar una via de futur malgrat la seva complexa i contradictòria realitat. L'economista catalana Cristina Xalma dóna algunes pistes sobre què hi pot passar a Cuba: ¿Hacia dónde? (Icària Editorial), una anàlisi de les transformacions econòmiques i polítiques, la conjuntura interna i internacional i el probable canvi de color a la nova administració nord-americana, a partir del 2009.

Cap on va Cuba?

A curt i mitjà termini, cap a la continuïtat absoluta. Es mantindrà l'estructura política actual liderada per l'actual govern, encara que potser no hi hagi els noms més visibles actualment. Econòmicament, és probable que hi hagi alguna reforma, que segurament no serà gaire profunda, però que intentarà ajustar el model actual per reconduir els problemes més immediats de la població.

Raúl Castro admetia en el discurs de la festa nacional [ahir] que calen canvis econòmics.

Tot i que fa un any s'havia dit que Cuba havia superat el període especial, en el seu discurs, Raúl Castro admetia que no. La terminologia cubana és sempre molt important i il·lustrativa: el missatge està al darrere. Quan es desintegra l'URSS i comença la crisi econòmica, Cuba perd el 85% dels mitjans comercials i financers. De l'impacte d'aquesta crisi en diuen període especial. És una manera de dir que estan pràcticament en una economia de guerra. Amb les reformes del 1993 l'economia va començar a recuperar-se i el 2006, segons les xifres oficials, es va aconseguir recuperar el nivell de producció de 1989. Se supera així, en teoria, el període especial, que ha comportat moltes contradiccions. Raúl Castro està molt pendent dels problemes quotidians i parla d'una reforma que permeti superar a poc a poc el procés que ha viscut l'illa.

¿Però la reforma no ha de ser macroeconòmica?

Sí. Però no n'hi ha pistes concretes. Raúl diu que serà un "ajustament estructural", però també que no hi haurà solucions espectaculars. Que no s'esperi un cop de timó. Acabo de tornar de Cuba i es comencen a notar petits canvis. S'han arreglat molts carrers i hi ha botigues noves amb productes de l'illa, mentre que abans n'hi havia molts d'importats.

De les tres possibles vies de futur -continuïtat absoluta, adopció d'un model econòmic d'inspiració xinesa o una revolta general amb els cubans al carrer-, quina és la seva aposta?

Apostaria per una continuïtat, però no absoluta. Dubto que hi hagi una importació del model xinès, perquè Fidel Castro n'és el principal detractor.

En el vessant polític, Raúl Castro torna a bastir un pont de diàleg amb els Estats Units. ¿És viable entendre's amb un futur govern demòcrata?

Hi ha molts factors que apunten que els Estats Units han de flexibilitzar la seva política cap a Cuba i replantejar-se si té sentit ara com ara el bloqueig. A més, hi ha elements que indiquen que la pròxima administració serà demòcrata. I tot fa intuir que guanyaran amb prou marge per no necessitar que els vots de l'exili cubà siguin decisius.

Els cubans de Miami perden poder.

Sí. L'exili ha perdut poder i influència. No només perquè en termes qualitatitus els seus vots seran menys decisius, sinó perquè hi ha un canvi generacional. De fet, tota la població que va arribar a Florida abans dels anys 80 sí que vota i pot decidir el seu vot en funció de com sigui d'agressiva la política nord-americana cap a Cuba. En canvi, les noves generacions majoritàriament no voten i els que ho fan voten perquè les relacions amb l'illa siguin més normals i es pugui visitar-la, enviar-hi remeses... Hi ha un altre element que fa perdre poder a l'exili: cada cop es veu més lluny la possible recuperació de les propietats cubanes quan, teòricament, acabi la Revolució. Tot això sense oblidar que hi ha nous lobbies als EUA, com ara l'agrícola i el petrolier, que demanen que s'acabi el bloqueig. A més, la comunitat internacional també el condemna.

¿Però el relleu generacional també ha de tenir lloc a Cuba, oi?

El relleu ja hi és. Només el 10% dels cubans que ara viuen a l'illa van ser protagonistes dels inicis de la Revolució Cubana. El relleu també s'ha fet al govern, tot i que potser per a nosaltres no és gaire visible, perquè només en coneixem les figures més rellevants. Però tota l'Assemblea Nacional i el Partit Comunista fa anys que es renoven. Hi ha dirigents com Carlos Lage, que té 55 anys.

¿Cuba és com un joc de miralls en què el poder no és visible?

Cuba és com una olla a pressió: des de fora sembla que no es mogui res, però a dins hi estan passant moltes coses. L'aigua hi bull, però no es veu. No només per l'estratègia governamental.

¿El llegat dinàstic de Fidel a Raúl Castro no els juga en contra?

És veritat que hi hauria una opinió més favorable de la comunitat internacional si no portessin el mateix cognom. Però constitucionalment, si el president no pot exercir el seu càrrec, l'ha d'assumir el vicepresident, que és el seu germà Raúl. Podem estar d'acord o no amb el model electoral cubà, però existeix.