Sobre les càrregues policials contra els i les estudiants
Esther Vivas*
La repressió i l’acarnissament policial han estat la resposta contundent del govern d’entesa a les mobilitzacions estudiantils a favor d’una universitat pública i de qualitat. Els i les estudiants contra Bolonya, tancats des de fa mesos al rectorat de la Universitat de Barcelona, han estat durament reprimits. Els joves que han resistit fins al final al rectorat ocupat han acabat empesos escales avall, amb els peus dels antidisturbis al coll... La policia de sempre ara però amb un govern que s’autoproclama d’ “esquerres” i amb un conseller d’interior que es defineix com “ecosocialista” i de debò! Però aquest no ha estat un fet aïllat, sinó que es tracta d’un episodi més d’una llarga sèrie de casos de repressió protagonitzats pels Mossos d’Esquadra a les ordres de Joan Saura.
Varis imputats per desobediència i atemptat a l’autoritat i manifestants i periodistes ferits són els resultats d’aquesta jornada de lluita que ha viscut una dura repressió policial com feia temps no es veia en els carrers de Barcelona. Les diferents manifestacions en suport als estudiants contra Bolonya i per denunciar l’extrema repressió policial han acabat amb dures carregues policials. Sr. Saura, ni la privatització de l’educació pública casa amb unes polítiques progressistes ni la repressió als moviments socials té res a veure amb l’ecopacifisme!
En el transcurs d’aquests mesos, el moviment contra Bolonya ha estat capaç de posar en qüestió el discurs oficial sobre les suposades bondats de la reforma universitària, atraient l’atenció mediàtica i visibilitzant les conseqüències d’un procés de reforma al servei dels interessos empresarials. L’ocupació del rectorat a pl. Universitat ha estat un símbol de la lluita i de la resistència no tan sols d’aquells que diem “no” a la privatització del sistema educatiu sinó també d’aquells que ens oposem a la creixent mercantilització de tots els àmbits de la nostra vida i que lluitem des de baix i a l’esquerra.
Els i les estudiants contra Bolonya s’han reconegut en un moviment social molt ampli integrat per joves, dones, treballadors i treballadores, ecologistes... que ens oposem i diem “prou” a unes polítiques neoliberals que avantposen els interessos privats i mercantils a les necessitats de les persones i el respecte al medi ambient. Aquestes setmanes, s’han convocat al rectorat ocupat dues assemblees de moviments socials que han servit per tendir ponts i discutir estratègies d’acció entre un ampli ventall d’organitzacions, campanyes i moviments socials. La lluita contra Bolonya ens incumbeix a totes i a tots perquè es porta a terme en un context de crisi econòmica, social i ecològica i de creixent enduriment de les polítiques neoliberals amb greus conseqüències sobre la vida de les persones: major precarietat, acomiadaments, flexibilització laboral, increment del cost de la vida, etc. Els pròxims dies seran decisius pel futur del moviment contra Bolonya i també pel conjunt del moviments socials catalans. Ara és el moment de rellançar la protesta estudiantil, ampliar-la i massificar-la i, en paral·lel, buscar sinèrgies amb d’altres moviments i sectors socials. La manifestació del proper dia 28 de març, convocada per la campanya Que la crisi la paguin els rics, serà un test important.
La repressió brutal exercida sobre el moviment estudiantil s’emmarca en una estratègia d’augment de la repressió als moviments socials i a qualsevol tipus de dissidència política que posi en qüestió l’actual ordre de coses. Es criminalitza a l’immigrant, a les abortistes, als ecologistes que defensen el territori, als estudiants contra Bolonya... amb un conseller d’interior que pertany a un partit que es diu “d’esquerres i ecologista de debò”. I és, precisament, amb un govern d’“esquerres” que aquest 18 de març hem rememorat imatges que ens porten trenta anys enrere amb els nostres pares corrent davant dels grisos o a nosaltres mateixos l’any 2001 massacrats brutalment per la policia italiana a Gènova.
La repressió al moviment estudiantil contra Bolonya mostra cruament la naturalesa del govern d’entesa i dels partits de l’esquerra oficial, convertits en gestors fidels dels interessos empresarials. En destaca el trist i lamentable paper d’ICV-EUiA, convertida des de fa temps en un apèndix subaltern del PSC i en una maquinaria professional-electoral absolutament institucionalitzada, corresponsable de polítiques contràries a la seva pròpia base social i al seu propi ideari i en ruptura i confrontació oberta amb els moviments socials i els segments mobilitzats de la societat catalana.
És en aquest context que cal apostar per la construcció d’un esquerra de combat, en ruptura amb el sistema, on la lluita contra el neoliberalisme s’inserti en una perspectiva anticapitalista, i que tingui una concepció no institucional de l’acció política. Una esquerra compromesa amb les lluites, fidel a uns principis feministes, ecologistes, internacionalistes i amb una total independència respecte als governs social-liberals.
És el moment d’intensificar els nostres esforços per organitzar la resistència social front la crisi, per combatre la repressió i per avançar en la construcció d’una alternativa política anticapitalista. No ens aturaran.
*Membre de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista i del Centre d’Estudis sobre Moviments Socials (CEMS) de la UPF
No hay comentarios:
Publicar un comentario