“Els mitjans de comunicació són la guàrdia pretoriana
ideològica del sistema neoliberal”
Pascual Serrano és periodista i un dels darrers ‘guardians’ del bon periodisme, sempre vigilant de prop i denunciant els abusos i les males praxis dels mitjans de comunicació. Fruit d’aquesta vigilància, han sorgit llibres com 'Perlas. Patrañas, disparates y trapacerías en los medios de comunicación’, ‘Medios violentos. Palabras e imágenes para el odio y la guerra’ o ‘Desinformación. Como los medios ocultan el mundo’. També és fundador del mitjà digital rebelion.org.
Els mitjans de comunicació estan vivint una època de crisi. Al teu llibre, tu compares la informació tal com es dóna actualment als diaris i telenotícies amb el menjar escombraria. Quines són les claus d’aquesta crisi per tu?
Són vàries. A mitjans d’abril, sortirà un nou llibre meu, El periodismo es noticia, que inclou un capítol sobre això. Podríem dir que els mitjans estan patint una crisi de credibilitat. El públic ja no es refia dels mitjans de comunicació, ha comprovat massa vegades com menteixen o amaguen elements fonamentals de la realitat. També hi ha una crisi de l’objectivitat. Ja sabem que l’objectivitat i la neutralitat no existeixen. Una crisi d’autoritat: Internet i les noves tecnologies han mostrat la capacitat de les organitzacions socials i el periodisme alternatiu per afrontar el predomini dels grans mitjans. Finalment, hi ha una crisi en la qualitat de les informacions arran de la dinàmica mercantilista dels mitjans. Sota el pretext de la crisi econòmica, s’imposa la lògica de vendre a qualsevol preu.
És compatible la rendibilitat i el bon periodisme?
Per suposat que no. Però no calia estar en crisi perquè el mal periodisme fos el majoritari. El mercat exigeix abaratir costos, captar audiències per aconseguir publicitat, precaritzar treballadors... El problema és que el model de comunicació està basat en el mercat.
Dius que la credibilitat dels mitjans convencionals ha caigut en picat però que continuen essent la principal font d’informació de la gran majoria de la població. Falta anàlisi crítica?
L’anàlisi crítica existeix, el que passa és que no té cabuda als mitjans majoritaris. Per tant, el problema és com aconseguir una major presència de mitjans alternatius no dominats per la dinàmica mercantilista.
Com es poden fer arribar mitjans com rebelión.org al gran públic?
És fonamental exigir el compromís de l’Estat, és ingenu i equivocat no exigir ni implicar l’Estat en l’obligació d’ajudar a bastir un altre model informatiu. Succeeix com amb la sanitat o l’educació, només serà universal i accessible si l’Estat assumeix l’obligació de garantir- la. La informació només serà plural, democràtica i participativa si l’Estat posseeix mitjans públics honestos i si ajuda i promou mitjans autogestionats per col·lectius socials. Mentrestant, no ens queda altra cosa que intentar sobreviure i millorar la qualitat.
La semàntica en l’elaboració de les informacions, que determina com el lector/espectador construeix el seu univers, està al servei de la creació d’un pensament hegemònic, no?
No només l’univers de les paraules, també nombroses formes de seducció i intencionalitat que s’escapen a la interpretació de la població. D’aquí la necessitat de treballar en la descodificació dels seus missatges per deixar en evidència la seva manera d’obrar. Crec que aquest és l'aspecte en què més han avançat els mitjans alternatius.
Per part del periodista, es tolera i es permet l’autocensura i la manipulació de titulars. Falta responsabilitat i independència professional?
El periodista d’un gran mitjà és com l’administratiu del ministeri d’una dictadura. En part, és membre de l’aparell de la dictadura, però també és veritat que no té capacitat d’enfrontar- s'hi i que la seva no col·laboració no impediria que la dictadura continués operant. La solució no és fàcil. Crec que part de l’alternativa és que el periodista comprengui que la seva feina no està essent honesta i que participi en altres projectes alternatius on pugui aportar coneixement i capacitats.
A què respon el fet que països com Veneçuela o Cuba siguin tractats amb tanta severitat pels mass-media, sobretot si ho comparem amb altres països del seu entorn com Colòmbia o Guatemala i quins interessos defensen?
Succeeix amb qualsevol experiència política que mostri un altre camí a seguir i que aconsegueixi una implantació i un suport popular important. Els mitjans són part d’un sistema econòmic i polític, la seva existència –tal com l’entenem ara– només pot mantenir- se en aquest model neoliberal; per tant, es convertiran en la guàrdia pretoriana ideològica d’aquest pensament i aixafaran qualsevol conat de revolta.
Algun exemple flagrant d’aquest doble raser?
Són nombrosos. Per posar alguns exemples recents, jo preguntaria al carrer quanta gent sap que va morir un cubà a la presó mentre feia una vaga de fam i quanta que, el 2003, a Turquia, van morir 107 presos per una protesta de vaga de fam. Quanta ha escoltat que a Veneçuela s’ataca els periodistes i quanta sap que a l'Aràbia Saudita han condemnat a mort un presentador de televisió per tenir un programa de màgia.
Amb quins mecanismes compta la ciutadania per controlar els mitjans, per exercir el seu dret de rebre informació i opinions i una informació veraç? Creus que el tancament de mitjans és una opció?
Els drets només es garanteixen si es compleixen tres condicions: un poder legislatiu que els reflecteixi en una llei, un govern que l’apliqui i un poder judicial que condemni el seu incompliment. Com que actualment només tenim l’enunciat inconcret de la legislació i falten els altres dos, no es compleix. No es tracta de tancar mitjans; aquests no cometen delictes, sinó que són les persones. Si un periodista o un directiu d’un mitjà han mentit o obren amb un objectiu il·lícit –promoure la violència, derrocar un govern legítim, estigmatitzar un grup social minoritari, etc.– se’ls hauria d’aplicar una llei que protegís els valors i els principis que ataca.
Quin paper jugaran les publicacions digitals –més econòmiques i en certa manera lliures– en el futur del bon periodisme?
L’avantatge polític de la xarxa respecte al paper només és un: que no necessita tants diners. I això provoca una major igualtat social per ser emissor. Però la desigualtat social es pot resoldre per altres vies si es desitja: ajudes a col·lectius, mitjans públics més accessibles... No hauria de ser necessari que el mitjà alternatiu es veiés reduït al format d’Internet.
No hay comentarios:
Publicar un comentario