Nascut a Nova York (1941), el geògraf i urbanista Edward W. Soja ha desenvolupat gran part de la seva carrera d’investigació i docència a l’altra banda dels EUA, a la metròpoli de Los Angeles, de la qual és un gran coneixedor. Durant els últims anys, ha desenvolupat la teoria de la justícia espacial o com les comunitats locals poden organitzar-se per construir ciutats que tinguin en compte els seus drets i interessos. El resultat d’aquest treball apareix al seu últim llibre, Seeking Spatial Justice (Buscant la Justícia Espacial, University of Minnesota Press, 2010).
Carles Masià
¿Coneixes molt bé les grans metròpolis i el seu desenvolupament amb la globalització econòmica. Ara, totes les ciutats s’assemblen massa?
D’una banda, hi ha una certa homogeneïtzació en algunes àrees al voltant de la clàssica imatge de Coca-cola i Starbucks, però també hi ha molts elements específics de cada ciutat que estan apareixent i que territorialment són molt interessants. La globalització ha promogut una mena de cultura similar arreu del món, però també interactua amb les diferències locals. Així doncs, m’interessen les dues coses: el procés general de la globalització i les seves particularitats.
Centrant-nos en els EUA, un altre geògraf radical, David Harvey, parlava de “Katrinas financers” que, arran de la crisi econòmica, havien devastat algunes grans ciutats a partir de 2007 (augment de l’atur, desnonaments...). Com està la situació ara?
La crisi encara és ben present i un dels problemes és que els llocs de treball encara no s’han recuperat. Hi ha un índex d’atur molt elevat i les reformes necessàries no s’estan portant a terme: encara esperem que s’introdueixi algun tipus de regulació financera. Pensa que l’oposició a aquests tipus de mesures ha estat molt forta, en gran part perquè, per primera vegada, la dreta boja –l’extrema dreta– té la possibilitat d’organitzar-se mitjançant la cadena de televisió Fox News. Estava força fragmentada, però ara es pot reunificar i esdevenir molt més forta del que realment hauria de ser. De moment, estan aturant qualsevol mena de canvi polític i això no em fa ser gaire optimista. No veig cap canvi de rumb, perquè la dreta actual exagera les tendències negatives sobre les quals he escrit durant anys.
Quines opcions hi ha per construir ciutats més humanes?
Sent més optimista, crec que es poden aconseguir èxits basats en la construcció d’aliances de base entre sindicats, associacions de veïns i organitzacions culturals, perquè, individualment, hi ha poques esperances de fer coses significatives. És possible formar estructures més grans i això ho relaciono directament amb el creixent interès que hi ha pel territori i la geografia. Estem començant a veure que algunes de les millors idees de la geografia es posen a la pràctica políticament, particularment a Los Angeles. Per mi, aquesta ciutat no només és significativa pel vessant acadèmic, també ho és perquè aquest treball influeix sobre la política de maneres molt inusuals.
Per exemple?
Té relació amb la justícia espacial, que està relacionada amb el que David Harvey anomena “el dret de la ciutat”, és a dir, amb la capacitat dels ciutadans de decidir com volen que sigui la seva ciutat. La idea de fons és que, sovint, els espais de la ciutat on vius estan sent produïts per uns altres des de dalt, que no necessàriament tindran en compte els teus interessos; per això cal alguna mena d’organització que s’hi oposi. En aquest sentit, l’exemple més clar és el cas de Bus Riders Union (Sindicat de Passatgers d’Autobús), que va sorgir quan la gent pobra de Los Angeles –que tota la vida ha depès del transport públic– es va organitzar. Van argumentar que, si la ciutat invertia en grans projectes de metro i en autovies gratuïtes gegantines –un aspecte que ha modelat les ciutats nord-americanes durant els últims 100 anys–, estava discriminant les persones amb necessitats urgents de transport públic. Pensa que moltes persones treballadores tenen més d’una feina a llocs diferents i un sistema de metro tradicional que va del centre a la perifèria en una metròpoli gegantina no els és gaire útil. A més, el pla pretenia apujar les tarifes dels bitllets. Finalment, l’any 1996, van guanyar el cas als tribunals i van forçar l’entitat del transport metropolità a potenciar un sistema d’autobusos públics i flexibles, tot desviant milions de dòlars d’un pla que inicialment ajudava molt més la minoria rica dels suburbis que no pas la majoria humil. Es van fer intents similars basats en els drets civils i la discriminació racial a d’altres ciutats, però van fracassar. En canvi, a Los Angeles, hi ha un enfocament més geogràfic i espacial. Es van utilitzar Sistemes d’Informació Geogràfica (GIS) i mapes, es van mostrar patrons de distribució territorial per poder argumentar bé que s’estava cometent una injustícia. És a dir, que la geografia que proposava el pla de transport t’estava discriminant depenent d’on vivies i de qui eres. En general, es diu que la planificació d’un sistema urbà tendeix a afavorir els rics pel que fa a la redistribució dels recursos, una dinàmica que és molt forta als Estats Units. Amb tot, el cas anterior va demostrar que això no sempre és cert.
En quins altres casos pràctics ens podem fixar?
Un altre cas que ha tingut èxit és el de Los Angeles Alliance for a New Economy (Aliança de Los Angeles per a una Nova Economia), que agrupa entre 75 i 120 col·lectius diferents, depenent del projecte concret que treballin. De fet, durant els últims anys, han contractat prop de 40 estudiants de la nostra facultat, cosa que ha generat una mena de flux acadèmic centrat en l’urbanisme i la seva reestructuració real. D’altra banda, a la Universitat de Califòrnia-Los Angeles (UCLA), tenim un programa acadèmic que permet que els activistes experimentats de la comunitat local entrin a la universitat. Fan projectes i cursos conjuntament amb els nostres estudiants, de manera que es crea un flux molt ric en dues direccions, que permet que la perspectiva territorial es traslladi a la pràctica. I pel que conec, això no existeix a cap altra gran ciutat dels EUA. Coalicions com aquesta es van enfortint i protagonitzen lluites importants, com per exemple, contra la gegantina cadena de supermercats Wal-Mart. Aquestes aliances es converteixen en una manera d’unir els moviments socials. En el passat, els moviments socials tendien a canalitzar-se al voltant de la seves mobilitzacions històriques, estaven aïllats i era difícil que connectessin amb altres sectors. En canvi, una forma de pensar més centrada en l’espai facilita que la gent de diferents orígens polítics pugui entendre com pot arribar a oprimir l’espai. Finalment, hi ha un tercer grup, que es va formar el 2007, basat en alguns dels estudiants de la nostra facultat, anomenat Right to the City Alliance (Aliança pel Dret a la Ciutat). Han fet diferents trobades i, ara, s’han convertit en una xarxa nacional, una cosa molt difícil de fer als EUA: s’estan organitzant grups a Nova York, Miami, Boston, Washington, Chicago i Nova Orleans. Aquestes tres coalicions i d’altres que s’estan articulant són els millors exemples de recerca de justícia espacial i la meva principal font d’optimisme. Alguna cosa està passant a Los Angeles relacionada amb l’espai; hi ha hagut èxits i s’estendran a altres llocs, que és l’altra cosa que m’il·lusiona.
Què en penses, de la tendència de construir les ciutats al voltant de grans esdeveniments, com el cas de Barcelona amb els Jocs Olímpics, o de Johannesburg, amb el Mundial de Futbol?
Això ho van inventar els de Bilbao amb el museu Guggenheim. Sota la tutela del neoliberalisme, el planejament urbà i regional al voltant del benestar social s’ha desintegrat, en part, perquè depèn del finançament estatal. I el neoliberalisme va promoure la descentralització i la privatització. Tot això va forçar una mena d’emprenedoria en el procés de planificació urbana, que va derivar en una competició ferotge per obtenir els dòlars del turisme i dels inversors i va substituir la planificació orientada al benestar social. Aquesta és una de les històries tristes que més m’interessa com a pensador regional. Arreu del món, s’ha promogut aquesta competició amb el suport d’alguns economistes i polítics, que fins i tot defensen que l’única manera d’ajudar els més pobres és vendre la ciutat al mercat global; és el màrqueting de la ciutat.
El tema és on van a parar aquests diners, a les grans empreses o a la ciutadania corrent.
En teoria, tots aquests esdeveniments tenen l’oportunitat de generar beneficis socials. Però, en el context neoliberal, la tendència és caure en la lluita pels interessos privats i corporatius i en la competició entre regions, de manera que els beneficis reals pràcticament desapareixen. Amb tot, si repassem els Jocs Olímpics dels últims 60 anys i els puntuem segons els beneficis socials obtinguts, Atenes va ser un desastre. I potser Barcelona va ser una mica millor, si ho comparem amb el que va passar a molts altres llocs.
No hay comentarios:
Publicar un comentario