Amb motiu de la presentació del llibre La Sanidad está en venta (Icaria 2012) a la llibreria La Sirga, hem pogut entrevistar a JOAN BENACH Professor de la Universitat Pompeu Fabra i membre del Grup d’Investigació en Desigualtats de la Salut – Employment Conditions Network (GREDS - EMCONET) i a CLARA VALVERDE Professora d’infermeria, presidenta de la Lliga Síndrome de Fatiga Crònica i membre de la Plataforma d’Afectades per les Retallades Sanitàries (PARS)
La Sirga - BARCELONA
Què trobarà la lectora d’aquest llibre?
“La sanidad está en venda” és un llibre que
vol donar eines per entendre què és la salut pública, que es defineix com la
salut de tothom; quins són els factors que intervenen en aquesta, que
bàsicament són socials (l’habitatge, el treball,...) i, en tercer lloc també,
la importància que té l’assistència sanitària pública sobre la població i sobre
la producció de desigualtats en la salut. El llibre va ser pensat doncs com un
instrument de lluita.
Parleu de salut pública i de sanitat
pública, quina és la diferència entre ambdós conceptes?
La salut no depèn exclusivament del sistema
sanitari públic, sinó que depèn dels factors socials, és a dir, les causes de
la malaltia no obeeixen, contràriament al que ens diu la mitologia, ni als
estils de vida, ni a la genètica; sinó que obeeixen fonamentalment a com vivim,
com treballem, quin habitatge tenim, com són els nostres barris, el nostre medi
ambient; quin tipus de justícia social hi ha... Existeix una evidència
científica aclaparadora que afirma que les classes socials més explotades i
oprimides tenen pitjor estat de salut pel medi en el que viuen, pels habitatges
en què ho fan,... de tal manera que a pitjor situació social, pitjor estat de
salut. Saber que moriràs abans perquè ets pobre, és de les desigualtat més
brutals que hi poden haver. A Barcelona per exemple, la diferència de
l’esperança de vida entre barris rics i pobres és de 10 anys per als homes i de
6,5 per a les dones. Si al costat de la classe social hi afegim els factors
socials decisius: el gènere, l’ètnia, la migració i el territori, la situació
de la salut s’agreuja. Però com que són processos lents –a no ser que pateixis
un accident de treball degut a les condicions de treball- són processos
invisibles.
Quina és la relació entre l’estat de la
sanitat pública i la situació econòmica actual?
S’afirma que s’està retallant degut a la crisi,
però això no és veritat. Als informes del Banc Mundial dels anys vuitanta i
noranta, d’una manera més o menys oculta, ja s’apuntaven algunes de les coses
que s’estan duent a terme, com les retallades. En el cas espanyol, als norantes
l’“Informe Abril-Martorell”, ja qüestiona el sistema sanitari públic. Abril
Martorell, un polític de la UCD, afirmava ja llavors que la “gratuïtat
absoluta consistia una font de perversitat deformant les conductes i els
comportaments de l’home, perquè allò que no costa no es valora”.
Sincerament, no sabem de què parla quan es refereix a la gratuïtat, perquè el
sistema sanitari el paguem entre tots amb els nostres impostos, i com és lògic,
aquell que tingui més ha de pagar més.
Actualment però, ens trobem en una cruïlla
històrica: existeix un altíssim risc que la sanitat pública desaparegui tal com
l’hem coneguda. Amb la crisi, s’aplica la doctrina del xoc: s’introdueix la por
a gran part de la població i s’aprofita el desconcert per desenvolupar les
polítiques neoliberals més radicals, presentant-les com imprescindibles.
La sanitat pública i la privada són com dos vasos
comunicants. Si es vol fer negoci amb la sanitat privada –i evidentment hi ha
molta gent interessada en fer negoci amb la sanitat privada- s’ha de debilitar
el sistema públic. Per tant, es parla de la insostenibilitat, de la manca de
recursos i es retalla, perquè això facilita la privatització, i es fomenta el
negoci amb allò públic.
Una de les línies més clares d’aquesta estratègia
són les llistes d’espera. A Catalunya han augmentat un 42% en el darrer any.
Allargant la via d’accés, es perjudica el sistema sanitari en el seu conjunt,
per a què serveix tenir un sistema de qualitat si no et pot atendre en els
temps que tu el requereixes? S’està actuant sobre les llistes d’espera per a
desacreditar el sistema.
Quin és l’objectiu de traslladar el pes
públic al sector privat?
La majoria dels “administradors d’allò públic”
venen de la privada i ara estan en els dos llocs i es força obvi que estan fent
negocis per a ells i per als seus amics. Andreu Mas-Colell es dirigia als
empresaris als Cercle d’Economia a finals de setembre i els deia: “els
poders públics són com els gasos que s’expandeixen allà on troben espais
disponibles per ocupar, però també hem de reconèixer que si els poder públics
ocupen més espai és perquè nosaltres –la societat civil, les empreses- no l’hem
ocupat; si ara, els poders públics tenen dificultats per expandir-se,
aprofiteu-ho”; o el propi Boi Ruiz, propietari de companyies sanitàries
privades, que recomanava als treballadors sanitaris que compressin una
assegurança de salut privada. En aquest context, tal com declarava el Conseller
delegat de IMED Hospitals, el mercat assegurador no ha parat de créixer a pesar
de la crisi i l’any passat -que ja es parlava de retallades i repagament-
aumentava un 5%, i afirmava: “es persegueix que l’assegurança sanitaria
deixi de ser un producte eliti sta: si la societat percep que la sanitat
pública no és accessible i augmenten les retallades invertirà en la
assegurances privades”.
I el rol de les farmacèutiques al sistema
públic quin és?
Actualment, la Generalitat ha determinat que les
farmacèutiques siguin l’únic agent formador del sistema. Així que ja us podeu
imaginar...
Com es legitima públicament aquest procés?
A la comissió de salut de l’Acampada de Barcelona
diem que “darrera de cada polític hi ha set tertulians”. Els mitjans
repeteixen mentida darrera mentida: “el sistema públic és ineficient”. La
realitat però, és que el sector privat sols és millor en el temps de les
llistes d’espera i en “confort hoteler”; per la resta el sistema públic no és
solament més eficient, sinó que també és més equitatiu.
L’elecció de les paraules i el llenguatge
utilitzat és molt acurat: es refereixen a “mesures de qualitat” (i no a mesures
econòmiques), “mesures de correcció” o a “l’ús racional”, recalcant també el
seu caràcter temporal. Cal que darrera de cada notícia fem l’exercici de
preguntar-nos perquè li interessa a aquest polític que el creguem.
Cal que tinguem en compte que estan desenvolupant
una estratègia a més llarg termini, que utilitzen un llenguatge que ens
culpabilitza. La utilització del “co” (co-pagament) evoca “col·laboració” per
això nosaltres hem de parlar de repagament –i de vagades fins i tot,
tri-pagament- perquè paguem uns impostos i després tornem a pagar un altre cop.
Com valoreu els moviments sorgit per
defensar la sanitat pública?
Els moviments socials d’oposició que s’estan
mobilitzant al carrer i a l’entorn del sistema sanitari són molt importants. La
privatització del sistema sanitari es pot frenar, però hem de ser conscients
que aquest ha de ser un esforç constant, que requerirà d’una vigilància i
mobilització sostinguda. A Canadà per exemple, on la sanitat pública està
constantment amenaçada, s’han dotat d’un sistema d’indicadors que et permeten avaluar
si estan privatitzant el teu Centre d’Atenció Primària i cada ciutadà fa una
funció d’observador. En aquest país, com a Nova Zelanda o Gales, els processos
de privatització s’han frenat i en el cas d’Escòcia per exemple, el parlament
ha aprovat una llei que prohibeix la privatització de la sanitat. És important
que els moviments en defensa del sistema públic tinguin també com a objectiu la
gestió comú d’allò d’ús col·lectiu -no per desposseir a l’Estat de la seva
propietat ni responsabilitat-, sinó per a controlar l’ús i l’accés que en fa
d’aquests serveis.
Aquí a nivell legal, hem iniciat processos de
denúncies a la fiscalia, i al Tribunal Superior de Catalunya. En moltes
localitats s’ocupen els CAP, perquè redueixen serveis com les urgències. A Castellvisbal
per exemple, porten un any ocupant-lo per aquest fet, i les persones que ho fan
tenen una mitjana de vuitanta anys i defensen la sanitat pública per
deixar-los-hi d’herència a les generacions futures. Ens hem d’implicar en la
defensa de la sanitat pública, informant-nos de les accions del nostre centre
de salut, explicant-ho a la gent, no creient-nos el que diuen els
“administradors”. Ara és el moment de lluitar, de perdre la por.
Podeu veure la presentació del llibre a la Sirga aquí:
No hay comentarios:
Publicar un comentario