Laura L. David (periodista)
El professor Arcadi Oliveres (Barcelona,
1945) i el iaioflauta Celestino
Sánchez (Málaga, 1950). Insignes abanderats de dos manifests -el de la
Convocatòria d’un Procés constituent a Catalunya i el de la República Catalana
del 99%- i dues maneres de dir-les coses que vénen a confluir i a entendre’s en
El rescat de la democràcia (Icaria Editorial) on volen
capgirar les velles paraules d’un sistema que pensen anquilosat amb la voluntat
de construir nous conceptes en matèria, sobretot, política. Una determinació
que potser cobra encara més força quan ve d’aquells que porten anys de lluita
social i política a l’esquena, als carrers i a les tribunes, d’aquell grapat de
gent, com Oliveres i Sánchez, que fa anys que venien advertint que la cultura
de la Transició i el sistema capitalista adoptat pels seus hereus era, tot
simplement, una estafa que excloïa les persones en favor de les elits
financeres.
Lluny d’aquell missatge naïf i babau dels
que es declaren apolítics, aquests dos activistes experimentats ho tenen clar:
fa falta, a Catalunya i a Espanya, molta educació política. Hi ha el teòric,
l’agitador de masses, l’optimista ben informat. “L’element clau és que les
persones vagin davant dels diners o dels bancs, que les persones siguin les que
decideixin sobre quina societat volen, quin és el model econòmic, de producció,
distribució de la riquesa i del treball en el qual volen viure”, subratlla
Oliveres.
I el Celes,
que baixa al carrer i participa –després d’haver sigut diputat pel PSUC i
regidor per Esquerra Unida i Alternativa- i reivindica la seua condició de
sindicalista, però també la de iaioflauta
com un nou despertar polític, proposa: “el concepte de representació s’ha
d’acabar. Es tracta d’aconseguir una nova forma política en què la resolució
dels problemes comporti i signifiqui la participació en la presa de decisions
de diferents àmbits socials: plataformes, associacions de veïns,
organitzacions, associacions ciutadanes, etc. amb caràcter vinculant”. I per a
fer-ne aquesta transformació no es cansa d’esmentar les virtuts de les
sacrosantes xarxes socials: “la democràcia 4.0 planteja la possibilitat d’estar
ben informat i la no necessitat de la delegació”.
La conversa entre ambdós és, en realitat,
un torrent d’idees, d’atropellades preguntes i de debats sense tancar. Un
estímul per construir des de la voluntat popular un nou poder que no responga
als interessos creats de minories econòmiques i polítiques. Una conversa que
albira altres converses, més assemblees, tot un seguit de nous diàlegs i espais
per (de)construir. En tot cas, el canvi s’anuncia “urgent” i “necessari”, tot i
que per la transformació siga condició sine
qua non la ‘no violència’. Tot i que els protagonistes d’aquesta conversa
saben que potser no arribaran a vore amb els seus ulls el nou model els
fonaments del qual han contribuït a alçar.
Arcadi
Oliveres: Quan anàvem a les manifestacions fa trenta anys, enganxàvem cartells;
ara en una manifestació no hi ha cap cartell; tothom se n’assabenta per altres
vies. Per tant, ens hem d’adaptar a les noves situacions.
Celestino
Sánchez: Hem de tenir una visió molt positiva. Nosaltres, els Iaioflautes estem
utilitzant les noves xarxes socials i hi apareixem molt. Per exemple, es va fer
una roda de premsa del 15-M a la plaça Catalunya, on hi era jo, i va sortit una
nota petitíssima a la premsa, però les xarxes socials estan funcionant d’una
manera efectiva, fan
una
gran difusió i compensen la manca de visibilitat en els mitjans tradicionals de
comunicació. I per posar un altre exemple, el Coop57 és una finestra oberta a
la llibertat i a la democràcia, i amb la información que envia des de twiter i
facebook ajuda a trencar el
domini
de la informació institucional. Hi ha petites finestres que s’estan obrint per
engrandir el concepte de democràcia i de llibertat que necessitem. I el que
s’ha de construir ha de ser sobre la base de la confluència de les
mobilitzacions, per trobar alternatives de futur per al 80% de la població.
Ara
està apareixent com a proposta un concepte que per a mi és molt important: la
necessitat d’impulsar un procés constituent. I de què es tracta? De construir
una nova legalitat que respongui a l’interès de les persones i no dels capitals
financers. Aquesta idea s’està plantejant tant a Catalunya, com a Espanya i,
també, a nivell europeu.
Grups
del 15-M europeus van tractar aquesta qüestió en una reunió a Madrid. Hi ha la
necessitat imperiosa d’un canvi polític. Per portar a terme aquest procés cal
una àmplia majoria, en cada un d’aquests llocs hauríem de tenir el suport del
80% de la població.
Per
altra banda, totes les marees ciutadanes que defensen els drets econòmics,
socials i culturals que estem perdent, plantegen un Pla de Rescat Ciutadà, és a
dir, proposen també un canvi de legalitat, com la proposta de Procés
Constituent, una altra manera de fer política
al
servei de les persones. I el que és interessant és que no només reivindiquen la
recuperació de drets, si no que des de les mobilitzacions elaboren programes
polítics alternatius al que existeix.
Per
exemple, la PAH, a més de la defensa dels hipotecats,
planteja
un programa de vivenda i de regulació bancària. Per tant, les propostes
polítiques sorgeixen des dels afectats, des de la gent, i no des d’estructures
burocratitzades, allunyades de la realitat.
No
és que no em preocupi Espanya o Europa, però jo sóc a Catalunya, i he de
treballar perquè aquí hi hagi un procés que faci possible la Transició
democràtica, un Procés Constituent, una revolució democràtica, diguesho com
vulguis.
Un
altre argument que pot ser una eina per guanyar-nos és «hem d’esperar els
altres». I no ho crec. Si Catalunya ho pot fer, ho farem. I ja vindrà Espanya.
I ja vindrà Europa, si vol venir. Nosaltres fem el que hem de fer. I el que ens
estan dient és «tranquils, catalans, no feu merder, això ho ha de resoldre
Europa». No: ho hem de resoldre aquí i nosaltres.
Aracadi
Oliveres: Hi estic d’acord, hem de començar aquí i escombrant cap a casa, com
hem començat aquest Procés Constituent, ho hem fet visualitzant les eleccions
del Parlament de Catalunya d’aquí a tres anys. I som conscients que ens saltem
les municipals, les europees, fins i tot les legislatives perquè entenem que
s’ha de començar per Catalunya. Això és completament cert. Però per altra
banda, també voldria fer una reflexió pessimista: quan volem iniciar un
projecte que requereix finançament anem a Coop57 o
Oikocredit
o Fiare o Triodos i ho demanem, això és molt positiu i fa vint anys aquesta
possibilitat era impensable. Però la gran majoria de la població continua
tenint un fons de pensió durant trenta anys. I aquest fons de pensió el fa
còmplice d’unes empreses que exploten i que
inverteixen
en especulació i que destrossen el planeta. Per tant, encara tenim una certa
ambivalència: d’una banda volem fer coses noves, i de l’altra encara estem
ancorats en interessos antics. Si hem de crear quelcom que no s’ha de basar en
el que hi havia abans, hem de fer reformes en molts sentits: les finances en
seria un, la democràcia en seria un altre. Has parlat de començar a Catalunya,
però potser també hauríem d’insistir en el poder municipal, bàsic per a la
democràcia, en la proximitat amb el ciutadà. Com més a prop del ciutadà estigui
l’expressió del poder, més útil serà. Sempre poso una dada de referència que és
instructiva: a l’Estat espanyol, de cada 100 euros de diner públic que es
gasten, 51 els gasta el govern central,
35
els gasten les autonomies i el 14 restants els gasten els municipis. A Suècia,
els municipis gasten el 55% dels diners públics. No hi ha dubte que la
democràcia a prop del ciutadà, a Suècia és molt més gran.
Celestino
Sánchez: Hi ha un debat que, d’una manera
complementària al que són els processos constituents, s’està duent a
terme
dins de sectors del 15-M: el concepte de «republicanisme ». I què s’entén per
republicanisme? L’organització política de la societat construïda des del concepte
de subsidiarietat, és a dir, resoldre els problemes prioritzant la proximitat, prendre les decisions i resoldre-les prop
dels interessats; aconseguir l’acord des de les organitzacions
locals, enteses com una xarxa de moviments i d’organitzacions en
una ciutat determinada per decidir sobre allò que els pertoca i per tenir
influència en les decisions polítiques que es vagin prenen a cada nivell.
És a dir, que la societat civil tingui pes en les decisions que es
prenen políticament.
Arcadi Oliveres: En canvi cada vegada més ens exclouen de les decisions i venen els que és de tots. El
negoci del sistema, del capitalisme, el negoci a Catalunya és fer-nos més
pobres. El negoci abans era fabricar cotxes, estimular el consum amb els
crèdits, perquè jo pogués tenir diners per comprar cotxes, i el benefici era
aquest. Ara el sistema ha previst que el negoci a Catalunya, i a Espanya, i a
Europa, sigui un altre: com ja no hi possibilitat de donar crèdits, llavors
t’empobreixo i tot el que tu has fet en quaranta, cinquanta, seixanta anys, en
sanitat, ensenyament... tot allò públic i comú, t’ho trec i ho privatitzo.
Aquest és el negoci. És un procés que no s’aturarà.
Això només té un avantatge: la gent que encara no s’adona del que
passa ara, al final ho veurà. I no sé si serem nosaltres físicament els que
tindrem la capacitat de construir l’alternativa, aquesta solució diferent, però
si no som nosaltres serà un altre,
perquè no s’aturaran.
Els
sindicats ho van dir clar, s’ho volen quedar tot. I això, que és veritat i és
molt negatiu per a nosaltres, alhora ens dóna la possibilitat que el procés de generación
de consciència per part de la gent avanci inexorablement, perquè quan ens
treguin les pensions, ens retallin més en sanitat, la situació es farà
insostenible, si ja no ho és, i serà evident per a la població l’espoli al qual
estem sotmesos.
És
difícil de canviar, perquè això està passant no només en l’àmbit català o en
l’àmbit estatal, sinó també en l’àmbit mundial. Aquest és el terrible problema d’aquest
capitalisme neoliberal, que va començar als anys vuitanta i que el senyor
Milton Friedman predicava amb la intervenció de l’Estat a la vida econòmica, i
que té un reflex important no solament amb el senior Reagan o la senyora
Thatcher, sinó amb totes les altres polítiques, començant per la Unió Europea,
que han tret el sentit de l’economia al servei de les persones per posar
l’economia al servei de les finances. D’unes finances que són especulatives,
d’unes finances que volen un benefici, que han generat terribles crisis, que acaben
emportant-se molts diners públics. I això passa aquí, però també a Grècia, a
Xipre, a Irlanda... I ho havíem vist al seu moment a l’Argentina, a les
economies llatinoamericanes, a Pakistan, a Egipte, a Indonèsia... O sigui,
aquest capitalisme neoliberal és tan voraç que s’ho vol menjar tot. I el que és
pitjor: aquest capitalisme neoliberal s’ensenya avui dia aquí en totes les
facultats d’econòmiques i en totes les escoles de negoci. El dia que vas a
classe i et diuen: «avui parlarem de l’economia de l’empresa», en lloc de
dir-te «l’empresa és la institución que fa productes per a la gent», el que et
diuen és «l’empresa, objectiu: màxim benefici». I el dia que vas a classe de
macroeconomia, en lloc de dir-te que l’economia ha d’estar al servei dels
ciutadans el que et diuen és que l’economia ha de créixer, però no pot créixer.
I tot això és un sistema que s’està repetint mentalmente perquè tots acabem
pensant igual... Per exemple, en l’àmbit de la universitat, s’ha fet el pla
Bolonya, que no és una altra cosa que un pla per crear professionals per al
mercat europeu, i que fomenta un únic pensament, sense desenvolupar l’esperit
crític. Per tant, és veritat que aquí hi ha responsabilitats sindicals, és
veritat que aquí hi ha responsabilitat nostra, però aquest és un procés que en
aquest moment s’està internacionalitzant totalment, la qual cosa no vol dir que
sigui negatiu, perquè en l’àmbit internacional també es produeix aquesta
protesta; nosaltres ho veiem malament, però a Grècia també ho veuen malament, a
Irlanda també i a Islàndia fins i tot s’han apartat del tema, o sigui, que
alguna esperança hem de tenir. Però hem de ser conscients que aquest és un
problema cada vegada més global i més general.
No hay comentarios:
Publicar un comentario