Alberto San Juan, actor i dramaturg té una conversa amb els periodistes i investigadors de Cafèambllet. Teatre, cultura, llibertat d'expressió i transformació social es mesclen a aquesta conversa. Aquí us deixem una mostra en video de "El placer de pasar a la acción".
Ens poden prendre els drets però no els deures.
Simone Weil
Tu
i jo podríem estar tenint aquesta conversa. Si l’estem llegint, és
perquè ens estem llegint i ens sentim interpel·lats d’alguna
manera. Sigui quin sigui el nostre ofici, la nostra nacionalitat,
religió, gènere, color… tenim el deure -si volem- de conrear la
nostra dignitat i plantejar-nos, en aquest context de privatització
dels drets humans pels grans capitals, que és ser persona, avui.
Cadascú des del seu lloc està cridat a potenciar una realitat
social on l’amor sigui allò que determina totes les altres coses.
Està cridat a pensar i desitjar un miracle com el de la reciprocitat
amorosa a tots nivells: econòmic, polític, cultural, religiós...
¿No és exactament el mateix que planteja l’actual abús de poder
anomenat “crisi”?
El
criteri de verificació que l’Alberto i Cafèambllet
aporten en aquesta conversa és que el propi bé és indestriable del
bé comú.
Conec
totes dues parts. De l’una, el seu vessant escènic, de l’altre,
la personal, però curiosament el poc que sé em diu que el que veig
és el que hi ha i que cerquen a cada moment ser d’una sola peça
amb tota honestedat. Tots tres caminen en direcció a un mateix
horitzó i ens recorden que allà hi som tots, que és aquesta mirada
ampla i llunyana la que possibilita que aquí i ara siguem persones i
no coses. Ara no vull parlar de lladres coronats o ben “trajats”,
vull que aquest saber que ens comuniquen l’Alberto i Cafèambllet
faci la seva funció de despertador gegant per fer coincidir el que
penso amb el que faig tant com pugui i sentir-me i ser lliure tot i
l’adversitat.
De
com l’Alberto San Juan i Cafèambllet
han esdevingut referents d’Amor i Llibertat
Ens
poden prendre els nostres drets però tenim el deure de conquerir una
i una altra vegada la nostra dignitat. Això és el que van fer la
Marta i l’Albano el dia que van començar a preguntar
persistentment on són els diners públics destinats a la sanitat i
això és el que fan cada dia amb les seves xerrades informant de la
veritat mentre els mitjans de comunicació ens expliquen contes
superficials força entretinguts. Això és el que fa l’Alberto
Sant Juan quan ha decidit posar el seu talent comunicatiu i escènic
al servei de la confrontació activa de la injustícia i el despertar
de les consciències. Cada petita situació ens interpel·la a ser o
no ser i ens planteja un repte. Quan les accions estan inspirades per
un anhel de justícia, la vida s’il·lumina i pren dimensió
d’horitzó. Aleshores sento que no em preocupa tant la durada
d’aquest cos finit.
Vull
posar-vos un exemple quotidià de com l’Alberto, la Marta i
l’Albano són referents d’amor i llibertat a la meva vida: sempre
hi ha un fet més o menys extraordinari que et sobrepassa i et posa
en una situació tan sorprenent que et crida a la novetat o a la
repetició d’allò que coneixem. Un matí, tot rumiant com m’ho
faria jo per menjar a canvi de cançons, vaig anar a la ferreteria de
poble a comprar dues ratoneres. Quan vaig entrar la dona que em va
atendre em va reconèixer, feia pocs dies que havia participat en el
concert de la llibertat al Camp nou i em va dir – Tu
ets la Lídia Pujol, que vas cantar País petit a la tele! Com em va
agradar… em vaig emocionar tant, em vas fer plorar. La vas cantar
tan bé. Mira que en fa d’anys que la conec però mai l’havia
sentit d’aquesta manera. ¿Per què no me la cantes?
… En aquell moment se’m va encendre una llum: -
Mira, jo te la canto i tu em dónes dues ratoneres. - Si, home! -Ah,
no…? En
aquell moment va succeir el fet extraordinari, em va pujar la sang al
coll, com dels fons d’un volcà, i vaig quedar glaçada alhora. …
– Mira,
ara, o m’enfado, o me’n vaig, o parlem.
–¿què
vols dir?, ¿per què?
Aleshores, tot rebobinant, li vaig fer una reproducció de l’escena
viscuda i vaig acabar tot dient -com
creus que puc pagar les teves ratoneres si algú no m’ha pagat
abans per la meva cançó?
Ella, sincerament, no hi havia pensat, però jo tampoc era conscient
de fins a quin punt allò que és estrictament funcional fa tot
el pes a la balança dels tractes. La funció didàctica de l’art
és per a mi tota una prioritat i l’Alberto és un referent de
naturalitat, honestedat i orientació. És una persona que assumeix
la responsabilitat vers el talent que li ha estat donat. De la
mateixa manera, la Marta i l’Albano han pres el compromís
d’explicar una i una altra vegada la veritat contra el monstre
encobridor de la veritat amb estupideses en què s’han convertit
els mitjans de comunicació de gran abast. La revista Cafèambllet
diu la veritat tan si convé com si no, arriscant, rebent la sanció
de la llei dels lladres coronats i ben “trajats” i, tot i així,
segueixen insistint a recordar-nos que no sols l’home és un llop
per l’home, sinó que l’esser humà és, en realitat, infinita
necessitat d’estimar i ser estimat.
Jo
he recollit aquest testimoni i l’he fet meu: quan canto l’Alberto,
la Marta i l’Albano canten en mi, i quan descanto la merdosa cançó
de la ignorància i l’abús de seguida cerco atentament de
reproduir la melodia que el rossinyol canta dia i nit. A tu,
amic que vindràs a aquesta terra dintre de cent anys i trobaràs un
món del qual jo també n’he estat responsable, vull dir-te que, en
el meu desig d’estimar-te i que m’estimis, hi haurà una pedreta
del camí que he volgut expressament canviar de lloc per a què no
ensopeguessis i, això, em fa feliç. Això és el que la Marta,
l’Albano i l’Alberto fan amb mi i ho vull compartir.
No hay comentarios:
Publicar un comentario