Hi ha moments a la història on la transformació, el canvi, la millora de les condicions de vida, és especialment farragosa i opaca. Josep Dalmau va dur a terme aquesta tasca dins les entranyes del règim franquista. Fou el primer sacerdot jutjat per Franco per participar en actes contra la dictadura i per predicar i practicar una església justa i comunitària. Però la lluita no acabà amb la dictadura, impulsà la creació del Santuari ecològic del castell de Gallifa i no ha deixat de pronunciar-se sobre qüestions polítiques i socials.
Icaria Editorial, juntament amb La desclosa Editorial, hem editat aquestes Segones memòries de Josep Dalmau. A continuació us deixem una entrevista realitzada a un mitjà local de Sabadell on explica la seva interessant vida.
El primer sacerdot jutjat pel règim franquista l'any 1959 per la seva vinculació amb els fets del Palau de la Música i que va ser condemant a un any de presó, mossén Josep Dalmau Olivé, 79, autor de disset llibres, és el creador i conservador del Santuari de la Mare de Déu de l'Ecologia de Gallifa d'on és rector
.
-El 1953 va ser rector de la Parròquia de Gràcia de Sabadell.-I ja allà em vaig buscar els primers problemes amb el règim franquista.
-Provocats per vostè?
-Jo només vaig muntar les caramelles i feia activitats pels joves. Però l'alcalde Marcet em deia que l'exclusiva del jovent la tenia la Falange.
-Què contestava vostè?
-En una reunió molt tensa que vam tenir a l'Ajuntament li vaig espetar que l'Església ja s'havia «desmamat», és a dir que ja erem grandets. I ell em va dir que si tornava a dir aquella paraula em llençava per la finestra. La vaig repetir, però no ho va fer.
-Tot plegat per unes caramelles?
-Bé, les caramelles que jo vaig ensenyar als nens deien «si no ens donen la llibertat, ens la prendrem»
-Veu com sí que era un provocador?
-Potser només una mica revolucionari perquè a les colònies de vacances vestia de paisà i em banyava al riu amb els joves.
-I anava en moto.
-Mossén Vespa em deien. I per culpa de la Vespa, el bisbe em va cridar a capítol a Barcelona només per preguntar-me perquè no duia «la teja», el nostre barret. Li vaig dir que amb la moto em volava.
-I el van castigar amb l'«exili» a Gallifa.
-Abans vaig passar per Vilanova i la Geltrú on vaig coneixer els socialistes i on també vaig crear grups de joves que parlaven del Crist fins i tot a les tavernes.
-Això tampoc va agradar a la superioritat?
-No i va ser quan em van destinar a Gallifa per tenir-me ben lluny.
-Ho va acceptar?
-En principi no. Però quan vaig conèixer Gallifa, vaig veure nanos molt desorientats, pares alcohòlics i tanta feina per fer que, malgrat venir del món industrial, vaig dir em quedo aqui dalt.
-Quina va ser la seva participació en els fets del Palau de la Música?
-Com que a l'Orfeó Català no el van deixar cantar El cant de la senyera, nosaltres en vam desplegar una des del primer pis. Alla hi van haver detinguts, cops, corredisses...
-El van detenir?
-No. A mi em va salvar la sotana. Però dies després vaig signar un document demanant a la Policia que no torturés com havien fet amb Jordi Pujol i altres detinguts del Palau. I llavors sí que em van detenir a mi.
-El van jutjar?
-A l'Audiència Nacional de Ma-drid. Van venir més de 300 capellans de tot Castella, molts companys meus d'estudis, que es van posar a resar el rosari en veu tan forta davant dels jutjats que el Franco personalment va obligar desallotjar-los a cops de porra.
-Va servir d'alguna cosa?
-No perquè em van condemnar a un any de presó.
-Però no hi va anar.
-No perquè quan només faltava una setmana per ingressar a presidi vam parlar amb el nunci. I tots els capellans de Barcelona van amenaçar amb fer una vaga de misses si a mi em ficaven a la presó. El Franco s'ho va repensar i em va absoldre.
-I va començar una tasca quasi clandestina amb Xirinacs i el pare Llimona, correcte?
-Ens trovabem cada setmana amb ells i uns altres a un pis que vaig llogar a Barcelona. Parlàvem de tot.
-Parli'm del seu viatge a Euskadi.
-Hi vam anar quan es començava a parlar d'ETA i vam parlar amb sacerdots que ho eren. Però jo allò no ho veia clar i els vaig dir que no ens interessava. Que a Catalunya som massa covards i la lluita armada segur que ens sortiria malament.
-És quan vau començar l'estratègia no-violenta amb Lluis M. Xirinacs?
-Sí, la primera vaga de fam la vam fer junts a Montserrat. Va venir la policia i no van gosar entrar a l'església. Però com que en Xirinacs volia que el detinguessin tant sí com no, uns dies després es va ficar a comissaria a repartir octavetes i, és clar, no van tenim més remei que detenir-lo.
-Què dirà de'n Franco aquest diumenge al seu sermó de Gallifa?
-Res, res.
-Va celebrar fa 30 anys la seva mort?
-Ni la vaig celebrar fa 30 anys ni tampoc la celebrarè diumenge.
-Com va viure el 20-N de 1975?
-Aquell dia jo era Nova York veient les misses cantades de Harlem en companyia, precisament, d'uns sabadellencs.
-A quí molestava més vostè, a l'església o al règim?
-A tots dos perquè eren la mateix cosa.
Encara la paguem
Font: http://cac.drac.com/200511/20051119.htm
No hay comentarios:
Publicar un comentario