Espai Icaria: Els 10 errors del PIRMI

Toni Comín | Diari Ara 13 i 14 de setembre de 2011.

Abordar les realitats complexes amb solucions simplistes és sempre el camí de la pitjor política. La pobresa és una realitat d’una gran complexitat que cal abordar amb el màxim respecte i davant de la qual els governants haurien d’extremar la seva sensibilitat i la seva intel·ligència. La Generalitat ha comès massa errors en la seva contrareforma del PIRMI, un programa que des de la seva creació ha estat un dels principals instruments de lluita contra la pobresa a Catalunya. D’entrada, sis errors en la gestió, que les explicacions dels consellers Mena i Cleries davant del Parlament a l’agost no van aconseguir desmentir ni justificar.

1. Presentar el PIRMI com a sospitós de concentrar un frau important, si no massiu, amb el qual calia acabar urgentment. Tot i que al Parlament el conseller Mena va insistir que l’objectiu de les seves actuacions no és la detecció del frau, sinó l’actualització de la base de dades del programa, tots som esclaus de les nostres paraules: les declaracions del Govern a l’agost (tant Mas com Colet) van apuntar sempre el frau com a mòbil de l’operació.

En quin estudi o informe es basa aquesta sospita? El conseller Cleries va admetre la veritat: “Hi havia un rum-rum”. Un argument molt seriós. Aquesta sospita sense fonament estigmatitza els més pobres i els aplica de manera general la presumpció de culpabilitat. O hi ha algú que pensa que els pobres són més donats al frau, de manera natural, que altres col·lectius? Potser quan un pobre fa frau amb diners públics, ens hem d’escandalitzar més que quan ho fa un ric? El Govern està posant el mateix èmfasi en la lluita contra el frau fiscal?

Que els consellers expliquin quants expedients no compleixen les condicions de la llei de la RMI (abans de la seva recent modificació legislativa). Quin percentatge representen sobre el total d’expedients i quin cost anual sumen? Quin percentatge suposen sobre el pressupost del PIRMI i sobre el pressupost de la Generalitat?

2. Apuntar els marroquins com a principals sospitosos del frau. Perquè ho pugui cobrar qui ho necessita, hem d’expulsar qui cobra fraudulentament -va dir el president Mas-. Potser algú voldria aplicar la lògica de “primer els de casa” al PIRMI? És una irresponsabilitat lamentable posar el focus del frau sobre els immigrants, sense cap dada concreta: és donar ales a la xenofòbia, just quan PxC va en ascens.

3. Fer un pagament amb taló, en ple agost i sense avís previ. Molts perceptors encara no l’han cobrat i massa gent el va cobrar amb molts dies de retard -uns diners que serveixen per garantir la seva alimentació-. Res ho justifica. Es tractava de corregir la base de dades? En nom d’un objectiu així no es poden perjudicar els drets legítims de ningú, i menys els dels més pobres. Convertir el cobrament de la prestació en un calvari per millorar la gestió del PIRMI frega l’absurd: és pitjor el remei que la malaltia. ¿Es tractava -de passada, segons va admetre Mena- de detectar casos de frau? És obvi que no es pot controlar el frau vulnerant els drets dels que no defrauden.

4. Contractar diverses desenes de treballadors a través d’una ETT perquè facin omplir un qüestionari als perceptors de la RMI. Precaris entrevistant pobres? El PIRMI ja preveu un mecanisme ordinari de seguiment dels beneficiaris: les nostres administracions compten amb prou mitjans per fer la feina subcontractada a una ETT amb menys cost i millor qualitat. Contra el principi d’eficiència i simplicitat administrativa, s’ha creat una burocràcia innecessària per la porta de darrere. Una decisió poc liberal, tot sigui dit. I s’han malgastat irresponsablement diners públics -encara no sabem quants- en un moment de màxima restricció pressupostària.

5. Menystenir els treballadors socials dels ajuntaments i de les entitats socials que són els responsables del seguiment dels beneficiaris. S’insinua que aquests professionals són còmplices d’un frau presumptament massiu o que, si més no, són incapaços de detectar-lo? La cooperació (lleial) entre administració local, la Generalitat i el tercer sector era en l’ADN del PIRMI, des que va ser creat pel govern Pujol: aquest era l’esperit originari del programa. Avui, el govern Mas encarrega a una ETT un qüestionari -de dubtosa eficàcia, per cert- que els serveis socials de base podrien gestionar amb molt més coneixement de causa. Per què s’ha prescindit d’ells? Un menyspreu incomprensible. Si el Govern ha perdut la confiança en els treballadors socials, que ho digui en veu alta i modifiqui la normativa del PIRMI per treure’ls les funcions que avui els atribueix.

6. Considerar que el PIRMI s’estava desnaturalitzant, pel fet que s’ha disparat el nombre de perfils estrictament laborals, sense una problemàtica social afegida. Un programa que mai havia superat els 13.000 expedients els ha quasi triplicat des de l’inici de la crisi; una part molt important d’aquest augment correspon a aturats. Però tothom sap que el nostre atur també s’ha quasi triplicat amb la crisi.

És cert que la RMI es va crear principalment -no exclusivament- per a persones en risc d’exclusió, les dificultats d’inserció laboral de les quals eren conseqüència d’un ampli ventall de problemàtiques socials. I també que els nous aturats que ha generat la crisi no tenen una especial problemàtica social, ni tan sols greus dèficits d’ocupabilitat: el seu problema és, per així dir-ho, macroeconòmic. Però això no evita que es trobin en risc d’exclusió. Perquè, per molt ocupables que siguin, el nostre mercat de treball avui no els dóna feina. Un cop han exhaurit els subsidis als quals tenen dret, amb quins ingressos han de garantir la seva supervivència? La RMI era l’última xarxa de protecció social a la qual podien acudir, tenint en compte que -fins a la modificació recent de la llei- complien tots els requisits necessaris per acollir-s’hi.

A més dels errors en la gestió, el Govern també ha comès errors importants en la modificació de la llei de la RMI aquest juliol. Tot seguit, continuem enumerant els més rellevants.

7. Treure del PIRMI els perfils estrictament laborals, amb la voluntat -va afirmar Mena- de “segmentar” adequadament els beneficiaris de cada política social. Seria una opció legítima si prèviament s’hagués creat un programa alternatiu per a aquests perfils (al voltant d’un 15 % del total). O potser algú ha oblidat que la Generalitat té competències exclusives en serveis socials (Estatut, art. 166) i que està obligada a donar-los una resposta? Tanmateix, aquesta alternativa costaria, si fa no fa, el mateix que admetre aquests perfils al PIRMI, tal com s’ha fet fins ara. Expulsar-los sense una alternativa prèvia indica que l’objectiu buscat no és la “segmentació”, sinó l’estalvi pressupostari pur i simple, al preu de deixar aquest col·lectiu desprotegit.

8. Excloure del PIRMI els perfils que podem anomenar “crònics”: els que fa més de cinc anys que són al programa (vora el 25% del total), molts dels quals ni tan sols tenen mesures laborals en el seu pla d’inserció perquè tenen una escassa probabilitat de tornar al mercat laboral -crisis al marge-. Si el PIRMI és un programa orientat principalment a la inserció laboral, certament aquests perfils “crònics” hi casen malament. En teoria, els correspondria disposar d’una pensió no contributiva (PNC). Però les fronteres entre la RMI i la PNC estan mal dissenyades, de tal manera que molta gent, massa, queda en terra de ningú: ni estan prou incapacitats per accedir a una PNC, ni prou capacitats per tornar algun dia al mercat de treball.

Com en el cas anterior, l’article 166 de l’Estatut obliga al Govern a oferir als “crònics” alguna alternativa que els permeti, almenys, menjar cada dia. Expulsar-los del PIRMI, sense definir prèviament un programa on se’ls pugui derivar, només per retallar despesa, és abocar-los a l’exclusió pura i dura.

9. Computar els ingressos familiars dels últims 12 mesos. Per unanimitat, el Parlament va decidir el 2009 passar de 12 mesos a 6. Ara es fa marxa enrere, també per estalviar. Però és discutible que així s’aconsegueixi. Si les persones amb risc d’exclusió arriben al PIRMI més tard, normalment ho faran més degradades – més afectades psicològicament, amb els hàbits laborals més rovellats, etc.- i la seva inserció serà més difícil. Al capdavall, pot ser que romanguin més temps al programa. Així, un estalvi a curt termini pot acabar suposant més despesa a llarg termini.

A banda, les polítiques de lluita contra la pobresa haurien de ser tan preventives com es pugui. Allargar el còmput dels ingressos -de 6 mesos a 12- significa més o menys el següent, per fer servir una metàfora mèdica: si vostè està malalt però només està a 38 graus no intenti curar-se, perquè fins que la febre no haurà pujat a 40 graus no el deixarem anar al metge.

10. Tancar la partida pressupostària del PIRMI i evitar que es pugui anar ampliant al llarg de l’any, com fins ara. La llei diu que la RMI és una prestació condicionada però universal. Tancar la partida equival a impossibilitar materialment la universalitat de la prestació. En el cas d’un dret com l’educació, una partida tancada no exclou la seva universalitat: si augmenten els nens, s’omplen més les aules. El mateix en el cas de la salut: si augmenten els malalts, s’allarguen les llistes d’espera. Però en el cas d’un dret com la RMI, que inclou una transferència monetària, l’única garantia de la universalitat és deixar oberta la partida corresponent. Tothom que compleixi els requisits ha de poder cobrar. I si el pressupost inicial ha fet curt, no queda més remei que ampliar-lo.

Limitant la partida pressupostària es nega, de facto , la universalitat de la RMI i, per tant, es contradiu la llei vigent. Totes les contrareformes del PIRMI que el Govern ha fet a la llei d’acompanyament tenen com a objectiu escapar com sigui d’aquesta contradicció. Es tracta d’expulsar tanta gent com es pugui del programa per tal que les persones amb dret a cobrar costin només els 130 milions que preveu el pressupost del 2011. No ens enganyem: cap d’aquestes contrareformes té per objectiu “segmentar” res, ni millorar la qualitat del programa ni res de semblant.

El més trist del cas és que l’estalvi que es pretén obtenir -uns 50 milions d’euros anuals- és molt inferior a la quantitat que perdrà cada any la Generalitat amb la supressió de l’impost de successions a les grans fortunes. Per poder fer un regal a algunes de les 1.000 famílies més riques dels país, el Govern ha convertit en un infern la supervivència material de les 35.000 famílies més pobres. A dia d’avui, encara és hora que el conseller d’Economia doni un sol argument convincent que expliqui per què havia de suprimir l’impost de successions al principi de la legislatura i no al final. Hi ha quatre anys per complir les promeses electorals. Si aquesta s’hagués complert l’últim dia, avui el Govern no estaria negant 423 euros al mes a uns ciutadans amb problemes reals per sobreviure.

Consellers Mena i Cleries: rectifiquin de manera immediata tots i cadascun d’aquests errors. Ningú nega que s’hagi d’evitar el frau en les polítiques socials, ni que sigui necessari millorar la base de dades del PIRMI, ni que calgui personalitzar al màxim els plans d’inserció. De fet, a això es dedicaven els professionals de l’administració -autonòmica i local- durant el govern d’esquerres… abans que l’actual govern de CiU els sorprengués amb aquesta contrareforma insensible i barroera.

Encara més: la legislatura passada es va tancar un molt bon acord entre Govern, sindicats i patronals per tal de reformar el PIRMI a fons. Però els nostres consellers, en comptes de desplegar-lo, han preferit posar-se a fer de policies i han convertit de la nit al dia els pobres del nostre país en presumptes defraudadors . I tot, per estalviar cinquanta milions d’euros anuals, que aquest Govern no té perquè no vol.

Font: http://www.noucicle.org/lhora/?p=4617

http://www.noucicle.org/lhora/?p=4632

Per aprofundir en la obra i idees de Toni Comín: